Conferència de Josep-Maria Terricabras, “Un país nou per una nova Europa”.


[Conferència de Josep-Maria Terricabras,”Un país nou per una nova Europa a l’edifici de l’ONCE, a Barcelona, l’11 de març del 2014, en la presentació de la seva candidatura a les eleccions europees del 25 de juny]

Amics, vull començar agraint a la Carme Sansa la generosa i amabilíssima presentació que ha fet de mi. Ja m’agradaria, en la meva activitat pública, fer-ho semblant de bé a com ho fa ella dalt dels escenaris. Gràcies, Carme. I també vull agrair als amics de BUM l’audiovisual que han preparat, i als que hi han sortit i han procurat de fer-me quedar bé. La confiança que tots ells em fan, que em feu tots vosaltres assistint avui a aquesta conferència, confirma la confiança que m’ha fet Esquerra Republicana quan m’ha proposat d’anar de cap de llista a les eleccions europees. Després parlaré d’Europa, de què hi podem fer, de què hi hem de fer, però permeteu que abans digui també alguna cosa de mi mateix i del procés nacional que estem vivint al Principat, perquè és a partir d’això que s’entendrà millor el sentit de la meva possible presència a Europa.
Aquest moment, aquesta candidatura, tenen per a mi una certa solemnitat i molta importància. Al llarg de la meva vida, he estat docent i investigador, he procurat introduir els meus oients en el pensament filosòfic bàsicament en dos llocs: a l’Institut de Batxillerat de Sant Feliu de Guíxols i després a la Universitat de Girona, on encara faig classes i atenc tan bé com sé els alumnes. Em sembla que expressaré com em sento, com m’he sentit fins ara, si prenc manllevades unes frases que el filòsof Bertrand Russell posa al començament de la seva esplèndida i, sortosament, molt llarga autobiografia. Diu Russell:
«Tres passions, simples però abassegadorament fortes, han governat la meva vida: l’ànsia d’amor, la recerca de coneixement i una inaguantable compassió pel sofriment de la humanitat.»
Només afegiré encara una altra passió a les tres de Russell: un sentit profund de defensa i promoció de la llengua i de la cultura del meu país per contribuir, ni que sigui una mica, a la seva plenitud nacional, a la seva independència. Totes quatre passions estan íntimament barrejades, perquè sóc dels que creu en la unitat de l’ésser humà i no crec gens en l’estranya afirmació avui molt acceptada segons la qual és normal que els ciutadans actuals tinguem moltes identitats simultànies. No entenc que, això de tenir identitats múltiples, faci tanta il·lusió quan fins fa poc ho tractaven els psiquiatres, i em sembla que encara ho tracten. A més, em pregunto: si amb una identitat ja hi tenim fatics, ¿com esperem sortir-nos-en amb moltes identitats concorrents o, de vegades, discrepants? Em sembla molt més adequat i més clarificador afirmar que la identitat de cadascú no és fixa i rígida sinó que es va fent, retocant i reformant al llarg de la vida, que la identitat va assumint plecs i replecs complexos, que es va modulant de mil maneres diferents, que ningú no és ben igual a ningú més, i que sovint cadascú de nosaltres, si és prou crític i autocrític, gairebé pot dir –si s’entén bé– que no és ni tan sols ben igual a si mateix.
Aquestes són, doncs, dit a l’engròs, les quatre passions que, barrejades amb moltes altres coses, conformen la meva identitat –complexa com totes–, i amb les quatre passions em presento. Són: l’amor, que he tingut la sort de trobar, conservar i augmentar al llarg de la vida; el coneixement, que he volgut cultivar sempre; la lluita contra qualsevol forma d’opressió i sofriment; i, més enllà de la meva experiència internacional, també un sentit molt fort de terra i de pàtria que encara em commou. Fins ara mateix aquestes passions s’han confabulat en la meva activitat acadèmica, ja prou avançada.
En un moment, però, tan crític i tan decisiu com aquest per al futur de Catalunya, se’m demana un compromís polític oficial, explícit. I faig el pas endavant que em sembla que és absolutament conseqüent amb el recorregut cívic que he fet fins ara, i que estic convençut que és el pas endavant que, a qualsevol nivell (local, nacional, associatiu, empresarial, cultural) hem de fer tots en aquests moments. Per a mi es tracta, evidentment, d’un repte. No em trobo, però, gens incòmode quan, des de fa poc, se’m diu que sóc «un polític», tot i que jo més aviat sento que no «sóc polític» sinó que «estic polític». Perquè tot just ara assumeixo el repte i perquè sé que la dedicació política és sempre limitada, molt temporal. («Totes les dedicacions ho són», em deia un dia amb to sàviament irònic l’estimat Modest Prats.) L’acció política oficial i institucional és digníssima quan es vol fer un servei als conciutadans, quan s’està disposat a retre’n compte i també a fer un pas enrere si es descobreix que l’acció política no serveix realment els interessos ciutadans sinó que només engreixa l’ego personal o una maquinària preocupada de si mateixa i de res més. El meu pas endavant d’avui m’agradaria que s’entengués fet amb aquest esperit. Per això hauré de ser vigilant –i agrairé que els amics sigueu vigilants– per si arribés un moment en què m’oblidés d’aquestes idees o me’n desviés.
Perquè, tant en política com en qualsevol altra activitat, no hauríem de perdre mai de vista el sentit últim de la nostra vida que, en paraules de Ciceró, és el sentit d’humanitat.És cert: allò que som –ben mirat, ben poca cosa, no cal que ens fem els importants–, allò que som creix i millora quan som capaços de respectar els altres per allò que ells són, d’estimar-los tal com són, de compartir amb ells els goigs i el plor, les il·lusions i les mancances, la realitat sovint cruel, les esperances no sempre acomplertes, quan estem disposats a lluitar a favor de causes difícils, que no són mai causes perdudes sinó sempre causes per guanyar. Així és com entenc el sentit d’humanitat. I fins aquí aquesta primera part, de brevíssima autopresentació.
II.
Ara també voldria dedicar unes paraules al nostre procés nacional, que tindrà un moment literalment culminant el dia 9 de novembre i que és el que ha fet que els catalans vegem aquest moment que vivim com a històric i aquestes futures eleccions europees com a especialment rellevants.Després de segles molt foscos, empedrats de repressió autoritària monàrquica i de dictadures extraordinàriament anticatalanes i cruels, tots sabem que, en els darrers trenta-cinc anys, també són molts els incompliments i agressions que Catalunya ha rebut per part dels governs espanyols. Quan recordem això, però, ni exagerem ni ens fem les víctimes, perquè sabem que no hem de mirar només cap enfora ni hem de carregar exclusivament totes les culpes als forasters. I és que sabem perfectament que els nostres governs i els nostres dirigents també han comès errors, que tots han/hem tolerat massa desigualtats i injustícies, que no hem sabut eradicar la corrupció i algunes males praxis Ho sabem perfectament. Però, al darrere i pel damunt d’això, hi ha hagut un maltractament sistemàtic, oficial i oficialitzat, per part de les autoritats espanyoles, maltractament que va culminar amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra un Estatut del Parlament de Catalunya que ja havia estat aprimat i ribotat, però que havia estat aprovat majoritàriament pel poble de Catalunya. En aquella sentència quedava clar, entre altres coses, que se’ns negava l’existència com a nació, que no es defensava la llengua catalana en el nostre propi territori i que se’ns volia mantenir en subjecció econòmica per sempre més. Tot això es feia en contra d’una amplíssima majoria del poble de Catalunya i es feia sense possibilitat de marxa enrere. Per a més inri, és bo que recordem que aquella decisió del Tribunal Constitucional va incomplir l’esperit i la lletra de l’article 152.2 de la Constitució Espanyola que diu que els Estatuts, un cop sancionats i promulgats, només «podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents». Perquè, tot i les limitacions del seu origen, la Constitució Espanyola accepta que el vot dels ciutadans –també el vot dels catalans– és definitiu i és l’expressió de la seva sobirania. Lamentablement, la Constitució, que va néixer militaritzada, s’ha anat interessant i utilitzant, cada vegada més, de forma interessada, no gens interessant per als catalans. L’ofensa constitucional, doncs, ha arribat a ser clara, el rebuig a la nostra singularitat nacional ha estat explícit, i els nostres motius de queixa, també d’indignació, han estat reiterats, constants, nombrosíssims, però han quedat inoïts. Vist des d’ara ja és ben clar que l’experiència traumàtica causada per aquella sentència del Tribunal Constitucional del 2010 va resultar definitiva i va accelerar la desafecció catalana envers l’Estat espanyol, fins i tot és clar que va activar un procés d’autoconsciència col·lectiva al llarg del qual molts s’han anat deshabituant progressivament de la seva llarga hispanoaddicció.
Amb això només estic apuntant alguna cosa, perquè el procés cap a la independència nacional té, doncs, moltes causes i moltes raons, és molt llarg i molt fondo. Em sembla però, que allò que el sosté de debò, allò que realment és a la base de tot el procés és que la majoria del poble de Catalunya, per les raons que sigui, sempre diverses, ha deixat el plany estèril i ha descobert la seva pròpia maduresa, ha descobert que vol ser major d’edat, que vol decidir el seu futur pel seu compte. I aquí em permetré de citar el filòsof Kant, que el 1784, just cinc anys abans de la Revolució Francesa, va escriure vuit pàgines i mitja amb aquest títol: “Antwort auf die Frage: Was ist Aufklärung?”,”Resposta a la pregunta: Què és il·lustració?”. Kant començava dient: «Il·lustració és la sortida de la minoria d’edat en què autoculpablement ens hem reclòs.» Per això animava els seus conciutadans a atrevir-se a saber pel seu compte, a no refiar-se de l’autoritat intel·lectual de ningú que els minoritzava a tots, a atrevir-se a sortir de la seva minoria d’edat, encara que costés, els deia que no s’hi quedessin ni per por ni per deixadesa, ja que per sortir-ne només calia llibertat i coratge. Això deia Kant ara ja fa 230 anys. És justament d’això que també ens hem adonat nosaltres: que se’ns vol mantenir per sempre més com a menors d’edat i que en serem culpables si ho acceptem. Que ja és hora que ens adonem de qui som, que som majors d’edat, i que ens disposem a treure conseqüències de la majoria d’edat que hem assolit. Perquè, com a poble, hem arribat a la majoria d’edat en cultura, en ciència, en economia, en esperit empresarial, en consciència crítica i en sentit social, en política i en art, en memòria històrica i en visió de futur. (Ens cal força més autoestima. No hem pas de ser pretensiosos, perquè llavors serem ridículs, però sí que hem de tenir més autoestima i hem de valorar allò que realment tenim i hem aconseguit, no pas com un país europeu petit –quina mania de dir que som petits!–, sinó com un país mitjà que es pot posar al costat dels altres sense fer angúnia i sense anguniejar-se.) Sí, el nostre poble ha arribat a la majoria d’edat. I ho sap. El poble de Catalunya s’està despertant del son de la por i de la submissió. El poble de Catalunya vol manifestar aquesta majoria. És per això que vol votar. I ho farà el 9 de novembre, però també ho farà abans, el 25 de maig, per enviar a Europa uns representants més conscients i més apoderats que mai.
Amb això també vull dir que el poble de Catalunya ha arribat fins aquí no, com alguns volen fer creure, endut per la bogeria d’algun polític o per una transitòria histèria col·lectiva, no perquè és un poble que vol vagar, com un ectoplasma, pels espais siderals pels segles dels segles, sense nord ni rumb. No. El poble de Catalunya és ara on és perquè hi ha vingut ell mateix, tot sol, a peu. La seva mateixa existència és la seva força. I amb aquesta força congrega tothom, polítics, acadèmics, sindicats, empresaris, grups, associacions i cada dia més i més ciutadans de qualsevol condició i posició.
Diguem-ho també ben clar: no som on som perquè se’ns hagi endut la «rauxa» –que nosaltres mateixos ens hem dedicat a fer famosa–, sinó que hi som impulsats precisament pel nostre «seny». Heus aquí un terme que sovint s’interpreta molt malament i que es fa jugar per contraposició amb el de «rauxa», cosa que distorsiona completament la comprensió de les característiques del nostre poble, ja que sembla que els catalans ens movem, de forma irracional i pendular, de l’una a l’altra sense aturador ni sentit.
Per aclarir la noció de «seny» recorro a l’estimat filòsof, mestre i amic, Josep Ferrater Mora, que és qui, a parer meu, ha parlat millor sobre això, amb paraules de gran lucidesa, que es troben al seu llibre; “Les formes de la vida catalana” (1944). Per a Ferrater –i faré servir les seves mateixes expressions– el seny no és sobretot una «funció intel·lectual», que ajuda simplement a orientar-se, sinó que és una «actitud moral», que mostra el grau de maduresa d’una persona. Això vol dir que tenen i mostren seny aquells que es mouen amb «enteresa moral», amb «plenitud d’experiència», i que saben, en cada moment, fer allò que cal. Però allò que cal no és pas sempre una acció plana, convencional, políticament i socialment correcta. Ho pot ser, però no cal que ho sigui. Perquè hi pot haver moments en què allò que cal fer sigui una acció de gran gosadia, de gran coratge, d’atreviment, fins i tot arrauxada (per això «seny» i «rauxa» no són termes oposats). Segons Ferrater, doncs, també actuaran amb seny aquells que, en moments determinats prenguin decisions que semblen arrauxades o desassenyades si aquestes són les accions necessàries, adequades, al moment de l’experiència que es viu. És en aquest sentit que es pot dir que el poble de Catalunya –que ja ha descobert la seva majoria d’edat– actua amb seny quan vol actuar en conseqüència, quan es vol comportar com un poble major d’edat que, com tots els altres pobles de la terra, vol decidir el seu futur per si mateix. Abandonar la submissió i assumir la responsabilitat de la ciutadania és una prova de seny, d’un seny absolutament irrenunciable, encara que comporti riscos, senzillament perquè també és expressió de maduresa i de dignitat. El magnífic acord assolit per quatre forces polítiques del Parlament de Catalunya el 12 de desembre passat va ser un acte de seny, de maduresa política. El poble de Catalunya va quedar convocat per al proper 9 de novembre a les urnes. I el seny del poble es convertirà en vot. Perquè votar és, en una democràcia, un acte de llibertat, de maduresa, de seny. Estic segur que, arribat el moment, el Parlament Europeu, fidel al seu esperit democràtic fundacional, també recolzarà la voluntat legítima dels ciutadans de Catalunya de poder votar, sense que això impliqui que el Parlament s’hagi d’immiscir en el sentit d’aquest vot, que correspon exclusivament al poble de Catalunya.
(Permeteu-me una observació entre parèntesis: és obvi que, en un procés d’autodeterminació, els únics que han de ser cridats a votar són els ciutadans que es volen autodeterminar, en un sentit o un altre. Això és obvi i ho expressa clarament el terme «auto-determinació». Tal com, en un divorci, la sortida de casa d’una de les parts només depèn de la seva voluntat, no de la voluntat de l’altra part, menys encara de la voluntat de parents, veïns i coneguts. A alguns, sembla que això els pot costar d’entendre. Per això he trobat adient construir un experiment mental que ara voldria exposar: imaginem que el 9 de novembre no votem només els catalans sinó que vota tot l’Estat espanyol. Imaginem-ho. Quan considerem un cas així, nosaltres sempre pensem que els espanyols votarien «no» a la independència catalana i que els catalans votaríem «sí». Però, fem l’experiment mental d’imaginar-nos-ho a l’inrevés:”imaginem que, davant la proposta d’independència de Catalunya, els espanyols voten unànimement «sí» i els catalans votem unànimement «no». ¿Seríem independents els catalans si els espanyols ho volguessin i els catalans, no? Evidentment no ho seríem, perquè ningú no ens podria forçar a la independència, a una independència no volguda, no assumida.
Però això demostra que el vot «sí» espanyol és irrellevant en el procés, que l’únic vot rellevant és el català, el d’aquells que s’autodeterminen. Ara bé, si el vot «sí» espanyol és irrellevant, també ho ha de ser el seu vot «no», perquè el que és finalment irrellevant per a la nostra autodeterminació és el seu vot. I amb això no ofenc ningú: també és irrellevant, per exemple, el vot anglès per a l’autodeterminació escocesa. El fet, però que sigui irrellevant el seu vot, no significa pas que siguin irrellevants la seva influència i la seva pressió. Per això, encara que el meu experiment mental sigui francament clarificador, no n’hem pas de concloure que no hàgim de treballar de valent a favor de la nostra causa, tal com els que hi són contraris també treballaran de valent per la seva. Només nosaltres hem de decidir, però hem de treballar de valent i estar alerta, precisament per decidir bé. Tanco el parèntesi.)
L’oportunitat històrica que tenim de fer un nou país, és l’oportunitat de fer un país nou, un país que faci polítiques a favor de la igualtat i la justícia, un país compromès amb el bé públic, amb l’escola, amb la sanitat, amb el mediambient, amb la petita i mitjana empresa, amb l’art, amb el camp, amb la indústria i amb els drets humans. No podem cometre el disbarat de fer un nou país i de quedar-nos amb formes velles, obsoletes, injustes. És un disbarat que no podem cometre i que no cometrem. És clar que això serà la feina del futur, a partir d’una Constitució catalana que a mi m’agradaria que fos només d’una o dues pàgines per proclamar-hi els valors fonamentals, essencials de la nova República, sense retòriques absurdes ni constriccions innecessàries, per deixar que els ciutadans, a cada elecció, poguessin triar les polítiques que els semblessin millor. El fet, però, que el país nou no pugui ser fet ara, justament perquè encara no som un nou país, no vol pas dir que no puguem insinuar, i més que insinuar, la direcció que haurien de prendre les nostres polítiques de futur, en un Estat que no ens fos hostil sinó que fos l’estat propi. I aquestes polítiques ja s’han d’anunciar i començar a fer ara, no solament aquí sinó arreu on siguem presents, també a Europa.
III.
Per això, les referències al nostre procés nacional em porten, directament, a parlar d’Europa, que és el marc polític en què nosaltres hem/haurem de viure la nostra majoria d’edat. Com diu el mestre Pierre Vilar, l’entorn dels Pirineus ha estat, des de sempre, refugi i alhora passadís. De fet, els catalans no solament hem estat terra d’arribada sinó també de sortida i som gent que hem anat amunt i avall, no sempre només per comerciar o, reconeguem-ho, amb un esperit dolç i pacífic. Avui trobem en les institucions europees la nostra principal referència política i social. Això no vol dir, però, que no mirem cap a la mateixa Unió Europea amb esperit crític, de fet, amb idèntic esperit crític amb què també ens volem mirar a nosaltres mateixos, senzillament perquè la Unió Europea ja no és per a nosaltres, políticament parlant, l’«estranger», o per dir-ho com ho fan tan expressivament els britànics, la Unió Europea ja no és «foreign destination» sinó «domestic destination». Europa ha de ser, cada dia més, casa nostra. També és innegable, però, que, a moltíssims conciutadans, Europa encara els queda lluny, massa lluny, tot i que –i potser molts no ho saben– el 70 % de regles, directives i polítiques que regeixen i condicionen la nostra vida quotidiana ja vinguin de Brussel·les.
Lamentablement, en les darreres eleccions europees només el 37,5 % dels catalans va anar a votar, força per sota del vot espanyol a les europees. Resulta, doncs, que ens omplim la boca d’Europa, volem que Europa s’interessi per nosaltres, però no sembla que Europa ens hagi guanyat encara el cor, ben mirat, ni la meitat del cor. És clar que aquesta manca d’interès per Europa pot tenir interpretacions diverses. I no és pas la menys encertada el fet de reconèixer que la Unió Europea que s’ha anat desplegant en els darrers vint anys, sobretot a partir del 1995 –quan Jacques Delors va deixar la presidència de la Comissió–, no ha resultat pas una Europa prou atractiva, sinó que ha aparegut molt més interessada per defensar el capital, els mercats, els bancs i les grans corporacions que no pas els ciutadans, la dignitat del seu treball, la força de la seva cultura o el mediambient, per exemple. El projecte europeu ha avançat amb lentitud i ambivalències, ple de dubtes, amb projectes econòmics i fiscals insuficients i, a més, amb manca de projectes per a la vitalització del seu Parlament, per a la democratització de les seves institucions. Això és el que també reflecteixen dotzenes i dotzenes els llibres que s’han plantejat el paper i la importància d’Europa, i que també es pregunten, amb dubtes, sobre la seva autèntica realitat o sobre la seva viabilitat. Recordaré ara només dos llibres que representen molt bé la constant i ben diversa inquietud per Europa, escrits per autors ben diferents i en dos moments ben distants; em refereixo a dos volums no gaire gruixuts però molt interessants: el text alemany de Peter Sloterdijk, del llunyà any 1994;”Per si Europa es desvetlla”,”Falls Europa erwacht”, on l’autor es preguntava com podíem jutjar la posició d’Europa, i l’escrit italià d’Edgar Morin i Mauro Ceruti “La nostra Europa. Cosa possiamo sperare? Cosa dobbiamo faré”, de l’any 2013, és a dir, gairebé 20 anys posterior. No són, doncs, només els ciutadans sinó també molts intel·lectuals i pensadors els que reflexionen sobre Europa i es preocupen per ella -particularment per la Unió Europea–, i que semblen coincidir, encara que vagin passant els anys, en la impressió que Europa ens resulta, alhora, molt propera i molt llunyana. És llunyana perquè sovint ens agraden poc les decisions que prenen els Estats europeus i les prioritats que acaben defensant. Europa, però, també és propera, perquè és d’aquestes decisions que vivim, és amb aquestes prioritats que ens hem de confrontar.
Ho sabem molt bé: el poder, a la Unió Europea, és poder d’Estats. Per tenir-hi poder i influència s’ha de ser un Estat. També per això molts pensem que Catalunya ha d’esdevenir aviat un Estat de la Unió, justament per participar en la quota de poder que ens correspongui. Però, mentre esperem el moment de declarar-nos políticament majors d’edat, ja podem treballar a favor d’Europa, d’una Europa diferent, tant en els aspectes polítics com socials. Perquè no és cert que només hi hagi una Europa. Simplificar la realitat, rica i complexa, sempre delata esperits plans, esperits tristos, esperits grisos, esperits pobres. Hi ha, certament, una Europa molt preocupada per la reducció del dèficit costi el que costi, una Europa que afavoreix l’economia i el benefici de les institucions i corporacions més poderoses. Aquesta Europa existeix. Però també hi ha una altra Europa, també hi ha uns altres europeus: una Europa preocupada pel que hauria de ser la nova «economia del benestar», que seria una economia al servei del benestar de les persones, i això vol dir una economia que protegeixi els treballadors i el treball, una Europa en què es promogui –com volem fer nosaltres– un «Gran acord europeu sobre el deute», a fi que el retorn del deute no llasti el creixement personal i social; una Europa capaç de fer «Pactes socials i de benestar», que redueixin les desigualtats en comptes d’augmentar-les, que tinguin com a prioritat la defensa dels drets dels grups més desafavorits, que encara són, lamentablement, els de les dones, els joves, els aturats, els desnonats, els jubilats, els treballadors precaris i els migrants; una Europa que avanci en la democratització de les seves estructures, començant per un enfortiment decidit del seu Parlament; certament, hi ha una Europa que ha de treballar -és per aquesta Europa que s’ha de treballar– una economia a favor de la cultura, de l’adopció de grans projectes europeus de debò, que inclouen des de les comunicacions fins a la fiscalitat o la preparació d’una difícil, però imprescindible, «Història d’Europa» per als escolars de tot el continent, si volem realment que a Europa hi hagi algun dia una autèntica consciència de vida en comú, per molt difícil que hagi estat en el passat i que, segons com, encara ho sigui.
No ens pensem que aquesta altra Europa és només un somni. Aquesta altra Europa ha donat ja senyals d’existència: les ha donat quan ha defensat els sense llar a casa nostra, quan ha protestat contra un projecte de llei de l’avortament despietat i regressiu, quan ha recordat i exigit que l’aplicació de les lleis no és retroactiva, quan ha condemnat l’Estat espanyol per no haver fet cas de les denúncies de tortura que li van presentar els independentistes catalans empresonats en l’«Operació Garzón» del 1992, o quan es va aprovar la Carta de Drets Fonamentals de la UE el 2006. Aquesta altra Europa encara no és prou forta, però hi és. Aquesta és l’Europa que els diputats que puguem ser elegits al Parlament Europeu haurem de reforçar, haurem de difondre i expandir.
El nou país que volem fer entre tots està indissolublement unit a l’Europa nova que volem ajudar a fer. Perquè l’oportunitat històrica que tenim al davant els catalans no és solament la nostra oportunitat, com si aquesta fos tancada i egoista, sinó que és l’oportunitat de participar en una construcció europea que ha d’acabar de trobar un rumb millor. Volem que el nostre destí vagi unit –diguin el que diguin els que ja no saben què més dir– al destí d’Europa. Ja ho sé que els catalans només som l’1,84% de la població de la Unió. Però alguns disputats catalans ja han demostrat fins ara la seva capacitat d’incidència i d’influència. Certament, no hem pas d’anar a Europa a parlar només de nosaltres, com si volguéssim que Europa estigués només per nosaltres. Aquesta seria una actitud absolutament infantil, impròpia d’un país que hi vol anar a demostrar que és major d’edat i que per això vol votar el proper 9 de novembre. No, no hi anirem a parlar només de nosaltres, però certament hi anirem a parlar nosaltres, i seria ridícul que nosaltres només parléssim de les coses que interessen els altres i no de les que ens interessen, i molt, a nosaltres mateixos. A la Unió Europea ja hem de començar a mostrar, a demostrar, que nosaltres no som ni suecs, ni alemanys ni espanyols. Per això ens comprometem a fer que un país nou treballi, més que mai, per una Europa nova.
IV.
Amics, avui es presenta davant vostre el candidat que encapçala la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya, Nova Esquerra Catalana i Catalunya SÍ al Parlament Europeu. Amb la presentació del primer candidat es presenta també el perfil d’una candidatura centrada en el país, cívica i transversal, una candidatura que se sap compromesa, alhora i de forma indissoluble, amb el projecte d’una Catalunya independent i d’una Catalunya que vol lluitar, aquí i a Europa, per la igualtat, la llibertat i la solidaritat, que farà causa comuna amb tots aquells que facin seus els valors de la dignitat de tots els éssers humans, independentment de procedència, sexe, llengua, social o cultura, que estarà en contra de qualsevol tipus d’opressió, de la xenofòbia, la irracionalitat i l’estúpida creença de la superioritat d’alguns per sobre dels altres.
M’atreveixo a demanar-vos que voteu aquesta llista. I com que tots sou amics, gairebé penso que potser ho fareu. Però també m’atreveixo a demanar-vos que animeu familiars, veïns, coneguts i, si pot ser, desconeguts, a votar; si pot ser, a votar-nos, però almenys a votar. Convencem-ne tants com puguem a participar en unes eleccions en què ens hi juguem molt, perquè no solament ens hi juguem la presència de representants catalans al Parlament Europeu, sinó que també ens hi comencem a jugar –a curt i a mitjà termini- l’inici d’una presència estable, definitiva, de Catalunya a la Unió Europea com a Estat de ple dret.
Que tots tinguem no “molta” sort, sinó “tota” la sort del món. I sobretot, que tinguem encert i que mantinguem l’autoestima i la dignitat.
Moltes gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s